ACTE PRIMER DE MAIG - CCOO BLLAPAG
30 d'abril 2015
Intervenció de Toni Mora
Bona tarda companyes i
companys. Moltes gràcies per compartir junts aquesta estona al nostre acte
central del Primer de Maig. Gràcies Jaume Bosch per la teva presència, per la
teva intervenció i per la teva magnífica feina habitual en defensa de la classe
treballadora del Baix Llobregat, des de les institucions i des del carrer.
Gràcies en nom del sindicat, de les CCOO.
Gràcies Isabel
Un agraïment també especial als companys i companyes
homenatjats avui. La lluita de moltes i molts sindicalistes
incansables que fan gran aquest sindicat està avui representat per tots
vosaltres, gràcies en nom del vostre sindicat.
Invocar
a la utopía como un elemento inspirador para un proyecto social no es algo que
esté muy de moda. Vivimos dominados, por lo menos aparentemente, por la cultura
de lo eficaz, de lo pragmático, de lo verificable. En nombre de esta cultura se
ha proclamado el réquiem por las utopías. Y, sin embargo, son muchos, somos
muchos los que tenemos motivos más que suficientes para buscar y proclamar un
proyecto de sociedad en clave de utopía. Utopía que para nosotros ni se
confunde con mito ni con quimera. Utopía es algo que no existe, aquí y ahora,
pero está en el horizonte como objetivo, como inspiración de algo nuevo que
puede existir. Algo “inédito pero viable”
Són paraules de 1988 i de Joan
N.Garcia Nieto. Paraules que podem dir que sonen molt actuals. I es que per
molts i moltes aquest 2015 pot significar l’inici d’un gran canvi, d’una gran
alternativa. Per molts i moltes aquest
any ens obliga a aixecar la mirada i fer-la més ample, a un camí que cal
transitar, i que hem de fer junts i juntes amb molta altra gent.
I el nostre sindicat també
llegeix i ha de llegir el moment. Un sindicat que som nosaltres, les persones
que el formem. Un sindicat que sempre ha fet una anàlisi ajustada del que
significa ésser un agent de transformació social al servei de la classe
treballadora.
Alguns i algunes, molts, diran
que la nostra utopia és quotidiana, jo estic d’acord. Que cal mesurar forces i
estar enganxats a terra. Enganxats als problemes quotidians dels treballadors i
les treballadores. Que nosaltres hem de negociar convenis, representar cada
vegada més gent, guanyar eleccions sindicals i reclamar millores laborals als
centres de treball. Sobretot allà on puguem organitzar la gent, on la gent
vulgui organitzar-se amb nosaltres.
Totes i tots estarem d’acord
que cal reivindicar la derogació de la reforma laboral del 2012 antisocial, a
la mida d’explotadors que acomiaden treballadors injustificadament, a la mida
de les corporacions empresarials que destrueixen horaris, calendaris, drets
dels treballadors i precaritzen la vida de tantes companyes i companys.
Totes i tots entenem que el
sindicat ha de lluitar per millorar salaris, la salut a la feina que mai pot
ser objecte de canvi negocial, la igualtat real entre dones i homes, la gestió
conjunta de la diversitat als centres de treball. Hem de fer un sindicat més
fort arreu, amb més capacitat contractual, un reforç de la negociació
col·lectiva, estendre la protecció dels convenis a tots els sectors.
Convenim totes i tots que hem
de fer un sindicat més útil a la classe treballadora actual, orgullosos del
nostre passat i present de lluita per la democràcia, pels drets de ciutadania,
contra les retallades, per una educació i una sanitat públiques i de qualitat,
per una renda garantida de ciutadania.
I és que el nostre major aval
és la nostra presència, lluita i utilitat als centres de treball, el paper de
tants homes i tantes dones, els nostres delegats i delegades, les nostres
Seccions Sindicals.
Tots i totes estem d’acord.
Però ara ens toca fer un pas
endavant. Cal estar d’acord, i cal debatre, escoltar-nos, dir-nos les coses que
funcionen i que no. Cal omplir de contingut el procés d’Assemblea Sindical
Oberta que començarà demà a Barcelona.
I no serà fàcil. Per què
haurem de reimpulsar l’organització, redefinir espais, admetre errors, canviar
hàbits, obrir les finestres per què el vent de la història del futur entri al
sindicat.
Potser serà el nostre gran
desafiament. Un repte per a totes i tots, començant per la direcció actual. I
pot significar l’inici d’un procés de canvi. Com ha canviat la classe
treballadora, també ha de canviar el sindicat.
Dones i homes que cal que
expressem propostes, neguits, que cal que, a desgrat d’equivocar-nos,
arrisquem.
Volem un sindicat possible,
rentable, assumible als paràmetres habituals, a vegades un pèl endogàmics?
Volem un sindicat A per la
gent ja organitzada i un sindicat B per allò que alguns volen incrustar-nos a
les nostres ments com a nova classe social: el precariat?
Volem un sindicat sense
política, sense voluntat de transformar políticament la societat, una suma
d’especialistes i tècnics acotats cadascun a la seva parcel·la?
Volem un sindicat de dones i
homes, però on els homes continuïn ocupant realment el poder?
Volem un sindicat amb base
logística als locals però sense projecte social i polític, només suma de les
nostres representacions sectorials?
Volem un sindicat que vulgui
generar cultura de progrés, d’activisme, de canvi, que arrisqui, que sigui més
horitzontal, que no tingui por a la denúncia, a l’alternativa, a les aliances, a
rendir comptes, a teixir un relat, estratègia, projecte, un camí de lluita real
contra corrent si cal?
Jo només dic sí a l’última
pregunta
Continuem dient i fent amb
tota la coherència possible. Continuem fent i dient que les paraules són eines
d’acció i subversió. Que hi ha una societat injusta que cal canviar i uns governs
titelles dels poderosos que cal foragitar.
Si no és ara quan?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada