diumenge, 31 d’agost de 2014

De cúpules i bases

Toni Mora


La meva consciència de classe, ho confesso, té molt a veure amb la meva primera feina com a netejador de cotxes. Mentre intentava quadrar el cercle dels estudis i el treball descobria entre fangs, pols i arrogància que la meva classe no havia d’estar al servei de l’altra i, evidentment, que existien les classes. Els i les senyors i senyores que baixaven d’aquells cotxes d’aquells llocs de la Barcelona Up acostumaven a marcar la distància i recordar-te amb o sense subtilitat que els obrers sempre serien classe subalterna. Sí, ho declaro, no vaig nèixer genèticament d’esquerres sinó que em vaig fer a cops de realitat.

Aquest inici personalitzat ve al cas de pensar com em trobo ara, a alguns indrets de debat, d’expressió, rics en il.lusió i esperança, amb persones que assenyalen o m’indiquen amb els dits noves fronteres. La casta, la vella política, les organitzacions tradicionals. Gent que parla fins i tot de la superació del binomi esquerra/dreta, gent que diu que ara comença tot.

Jo m’identifico, i no des d’ara, més amb el martiipolià ara és demà. En la confluència de la gent que treballem des de fa temps per subvertir el sistema al qual governi qui governi manen els poders fàctics, als i les que volem empresa a empresa organitzar els treballadors i les treballadores, des del forn de pa més petit a la nit més fosca i freda de Corbera de Llobregat fins a la força del sindicalisme de classe a la SEAT. M’identifico amb els i les que volen canviar el sindicat, el partit, obrir-los més a la societat però a la vegada no es despengen del capital històric, el capital del poble, dels lluitadors i lluitadores, de les seves mans i dels avenços de les seves organitzacions. M’identifico amb la gent que ara està/estem buscant des de la base sindical candidatures per organitzar els treballadors i les treballadores de les fruiteries d’una gran cadena amb nom nostrat.

Deia Galeano “La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para éso, sirve para caminar” Diem-li Utopia, diem-li Ítaca. La lluita de classes reclama organització per caminar, navegar junts.

I ens reconeixem en aquesta lluita perquè allò de les cúpules és un mica restringit. Com a responsable sindical i membre de direcció, extensa, d’un partit, no em crec massa cupular. M’insereixo més en els que pensen que calen més lluites compartides i menys etiquetes que ens diferenciïn, en les i els que fan i posen maons de canvi social des de la proposta i la mobilització dia a dia, amb objectius i amb estratègia i que encara que no sempre triomfin no defalleixen. I estic orgullós que, com jo, som moltes i molts. I que hi ha també molta altra gent que arrenca des de molts indrets però que podem arribar tots junts a la construcció  de l’alternativa.


Com a mosso de tren de rentatge i delegat sindical o com a secretari general vull sumar, sumar-m’hi. 

Si volem guanyar de debò, subvertir l’ordre, desapalancar la remor de la resignació, és obligatòria la confluència. Endavant les bases, les organitzacions, la ciutadania lluitadora els nous i vells que volen regenerar la democràcia, endavant sense fronteres però amb el cor a l’esquerra  i si algú es creu imprescindible si us plau que baixi o que no es faci notar o, com a mínim, no ens punxi el globus de l’il·lusió. 

Guanyem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada